La seva mirada i el seu olor a flor de taronger. Uns rajos de sol entraven d’amagat entre la persiana mig tancada i la bruta finestra. La seva pell neta i morena relluïa al sol mentre son femení rostre mirava fixament un objecte perdut al fons de la fosca cambra. Escoltava amb nitidesa els sorolls produïts per les formes vivents de l’exterior. Va treure el cap per la finestra i observà el carrer mentre els seus cabells bruns començaven a onejar al ritme del vent. A poc a poc l’estiu anava fent la seva entrada i alterava la vida de tothom. Una mica més el vent gosava acaronar els perfectes bucles que terminaven al bescoll. Els seus ull miraven al infinit i es perdien entre els núvols del cel de la gran ciutat. Els seus somnis suraven en un mar d’idees i desitjos deixant de vegades veure un somriure en el seus llavis.

El blau del cel contrastava amb la blancor del núvols que s’havia anat formant a mesura que la tarda queia. De sobte els sorolls del carrer van desaparèixer, donant pas a un silenci commovedor. El sol es ponia i el seu roig es reflectia en els verds ulls. Un extraordinari fenomen meteorològic començava. La boira va entrar a la ciutat, des del fons, envaint-la tota i fent-se protagonista de la vista. Una fina pluja començà a caure i els ja fluixos raigs de sol van reflectir-se en les gotes d’aigua, fent que els edificis, els arbres i en fi, tot el que poblava l’ambient es tinyés d’un groc daurat. Posseïda per l’espectacle de colors mirava amb els seus ulls d’oliva fixament a l’horitzó. Acaronava el vent, estava gelós i augmentà la seva força intentant atreure la seva atenció. Però ella no feia cas i com estàtua gaudia de l’espectacle que sacsejava el seu cor encara tendre.